Nota sobre la pintura d'Antoni Gadea

Aquesta nota només pretén ser en realitat una mena de joc privat entre ell i jo, joc privat que permetesca als lectors, després d´haver vist els dibuixos d´Antoni Gadea, seguir sent, per un poc més de temps, espectadors, badocs, voyeurs; una petita esquela que ens invite a recordar les circumstàncies en què ens vam conèixer; un modestíssim «engaño a los ojos» de subscriptors i editors: una «bagatela», perquè Antoni Gadea i jo, empedreïts lectors de Cernuda, ens entengam.

       Ens vam conèixer cinc anys enrera en ple mes d´agost, per pura i inmaculada casualitat, un dimarts -el dia de la setmana que l´atzar sol ser més objectiu-. (Cada pintor que trie lliurement el seu amic poeta-imant. Cada poeta que trobe com puga el seu amic pintor-far.) Recorde clarament el seu clar aspecte. Sense jaqueta, passejava confiadament fent-li grenyes, boques i ulls –els caps- de les joves americanes fent-ligirar continuament l´esguard. Jugava a què elles el veieren com un compatriota. Únicament cercava allà, a Istambul, sentir-se còmode malgrat trobar-se tan lluny de casa.

       Era i és molt ros i molt blanc; d´un groc suau, d´una blancor arrissada. I la natura, de tan sàbiament com se la mirava, pareixia morir i se li retia. Una natura que amb freqüència havia de vestir de tant com els seus ulls obsessivament indagadors la despullaven. Amables gestos del cult cavaller a la busca d´aventures, del respectuós passejant solitari atent sempre als mínims però també als imperceptibles -de tan inasbastables- canvis del món real, sorprenent com la impossible aparició d´una filla o fill de Warhol. Atent a alguna natura interna, pensada més que no vista, perquè el paisatge és una paret quasevol i, en lloc d´apropar-te els tres regnes, els allunya, obligant-te a marxar rera allò que no ocupa lloc. D´aquí la seua inquietud, la seua certesa de què tot el que cal veure es troba, en excès, sota els nostres peus que, sense èxit, cerquen dirigirse envers un cel no sempre protector.