[fusion_builder_container hundred_percent=»yes» overflow=»visible»][fusion_builder_row][fusion_builder_column type=»1_6″ last=»no» spacing=»yes» center_content=»no» hide_on_mobile=»no» background_color=»» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» background_position=»left top» border_position=»all» border_size=»0px» border_color=»» border_style=»» padding=»» margin_top=»» margin_bottom=»» animation_type=»» animation_direction=»» animation_speed=»0.1″ class=»» id=»»][/fusion_builder_column][fusion_builder_column type=»2_3″ last=»no» spacing=»yes» center_content=»no» hide_on_mobile=»no» background_color=»» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» background_position=»left top» border_position=»all» border_size=»0px» border_color=»» border_style=»solid» padding=»» margin_top=»» margin_bottom=»» animation_type=»0″ animation_direction=»down» animation_speed=»0.1″ class=»» id=»»][fusion_text]
El don de la sobrietat
Antologia que recopila vint anys de poesia descarada,
també asserenada d´un poeta contracorrent, José Luis Martínez
Després de prologar en aquesta mateixa col.lecció l´obra del mestre César Simón, Vicente Gallego torna a ser l´amfitrió ideal –en qualitat d´amic i també de poeta- de presentar-nos aquesta antologia que recopila vint anys de trajectòria de José Luis Martínez (València, 1959) al voltant d´un centenar de poemes, molts dels quals hui en dia són dicifíls de consultar, i a més a més amb l´atractiu afegit d´incloure mitja dotzena d´inédits.
Grosso modo podríem dividir la seua producció en dues parts: Una primera més juvenil, més transgressora i genuïna, quasi impossible de falsificar, feta als huitanta i que inclou dos llibres: Culture Club (recollits en aquest volum sota el títol de El concepto de autor) i Pameos y meopas de Rosa Silla (un estrambòtic híbrid cortazarià i el nom propi de la seua estimada) que en la meua modesta opinió són d´una rabiosa modernitat que molts envejarien, malgrat els anys que ens separen. En aquestos primers Martínez adopta una postura desimbolta i descarada: juga amb el lenguatge com matèria primera. Mai no trobarem tantes frases fetes descontextualitzades, molts col.loquials, fins i tot vulgars (deliberadament antipoètics) per centímetre quadrat com en aquestes pàgines.
Després d´aquest huracá avantguardista, podríem diferenciar una altra etapa creativa coincidint allà en els noranta on la veu amb els anys s´asserena. Així tenim Abandonas ocupaciones, un llibre que suposa un punt d´inflexió a partir del qual l´ingeni i la ingenuïtat anterior dóna pas a una poesia més transcendent al voltant de l´exercici poètic i de les circumstàncies personals. En aquesta línia hauríem podem ubicar els treballs (més àmpliament representats en aquesta tria) com són el seu quart llibre El tiempo de la vida, una elegia de les coses perdudes (la joventut, l´amor, la salut) ja suggerida des del mateix títol, i que recorda una mica el to del millor Biedma. El poeta pren consciència del pas del temps, i en una contínua revisió de la seua obra fa una humil retractació pública de la poesia anterior: Fui ingenioso./ Y permití que entrasen en mis libros/ demasiadas palabras de la calle,/ jugué con las palabras todo el tiempo. I per fi, arribem a Florecimiento del daño, a hores d´ara el seu darrer llibre, on podem constatar certa continuïtat reflexiva i intimista: l´anècdota es difumina fins a perdre´s en benefici d´una tonalitat més lírica capaç d´alcar objectes quotidians a la categoria de símbols. En aquestos versos trobem un poeta que creix amb l´adversitat davant dels problemes i que d´alguna forma ens ensenya amb el seu optimisme a estar agraïts pel simple fet d´estar vius.
Camino de ningún final recupera una de les veus més sorprenents de la nostra literatura. José Luis Martínez és un poeta contracorrent allunyat dels canons del mercat, que defuig d´etiquetes i modes, i el més important, un poeta que ha trovatla seua pròpia veu amb una bibliografia que es pot contar amb els dits de la mà. La seua poesia breu sap ajustar-se al marc de la pàgina per parlar-nos d´una forma contundent i concisa, cara a cara, sense embussos sobre els temes que de veritat importen: l´amor, la vida, la necessitat d´entendre la seua feina. En definitiva, una poesia dedicada a tots aquells que mai no llegeixen poesia.
[/fusion_text][/fusion_builder_column][fusion_builder_column type=»1_6″ last=»yes» spacing=»yes» center_content=»no» hide_on_mobile=»no» background_color=»» background_image=»» background_repeat=»no-repeat» background_position=»left top» border_position=»all» border_size=»0px» border_color=»» border_style=»» padding=»» margin_top=»» margin_bottom=»» animation_type=»» animation_direction=»» animation_speed=»0.1″ class=»» id=»»][/fusion_builder_column][/fusion_builder_row][/fusion_builder_container]